I heus ací la tercera i última part de la ressenya sobre l’article de Steven Pinker. Es tracta de la ressenya pròpiament dita:

PARLANT LA GENT S’ENTÉN 

Com va aparèixer la capacitat humana del llenguatge? Steven Pinker es proposa donar resposta a aquesta i a d’altres preguntes relacionades en el seu article Language as an Adaptation to the Cognitive Niche. Aquesta ressenya, al seu torn, intenta presentar les seves respostes de manera entenedora, allunyant-se de tecnicismes, però mantenint l’essència d’allò que l’autor vol explicar: la teoria del llenguatge com adaptació evolutiva.    

El títol d’aquesta ressenya és correcte sempre que la gent que desitja comunicar-se parli la mateixa llengua. Esmento aquesta obvietat perquè l’article de Steven Pinker es troba escrit en llengua anglesa i, és clar, donat que, tal i com diu l’autor, cal una connexió entre la senyal sonora (o la grafia) i el concepte, compartida pels membres d’una comunitat humana, per poder comprendre el significat de les paraules; aleshores, cal saber un mínim d’anglès per copsar les idees que Pinker presenta en aquest article. De ben segur, algú no farà cas d’aquestes recomanacions i es llençarà als braços d’un flamant traductor automàtic per intentar entendre el text. Compte! I ho dic per experiències pròpies similars: des de l’enfonsament del Titànic ja no confio en el progrés i la tecnologia sense aturador. Si voleu podeu sotmetre l’original de Pinker a una mutació d’aquesta mena, però reviseu paraula per paraula i frase per frase allò que en resulti o, en cas contrari, podeu arribar a conclusions molt innovadores però també força errònies. D’altra banda, espero que aquesta ressenya pugui esdevenir un substitutiu decent a aquestes traduccions automàtiques arriscades que tindrien per objectiu copsar les principals idees del text. Anant més enllà, m’agradaria que la ressenya esperonés els seus lectors a fer el mateix amb l’article de Steven Pinker, és a dir: llegir-lo. D’aquesta manera, la subjectivitat que sempre traspuen aquesta mena de treballs es veuria compensada per les opinions pròpies de cadascun dels lectors.  

Cal tenir ben clar que l’existència d’aquesta ressenya és possible gràcies a que un servidor (emissor) i vostès (receptors) compartim la capacitat comunicativa d’usar el llenguatge. Però, com és possible que l’ésser humà hagi desenvolupat aquesta capacitat? Amb quin objectiu va aparèixer? Es tracta d’una adaptació evolutiva? Hi ha d’altres teories? Es poden dur a terme comprovacions empíriques? Diversos interrogants als quals encara en podem afegir un altre: tenen resposta totes les preguntes anteriors? Doncs bé, això mateix, oferir respostes, és el que intenta el professor de psicologia de la Universitat de Harvard, Steven Pinker, al seu article Language as an Adaptation to the Cognitive Niche. Pinker, tot i no disposar d’un espai molt extens (no es tracta d’un llibre sinó d’un capítol de 22 pàgines), aconsegueix oferir una visió acurada de la teoria que presenta el llenguatge com una adaptació evolutiva. Així doncs, podem dir que Steven Pinker ofereix respostes tot establint unes bases teòriques que es veuen confirmades per unes investigacions recents que, segons l’autor de l’article, només són els inicis d’un camp d’estudi que possibilitarà l’anàlisi acurada de les tesis evolutives que Darwin va plantejar, aplicades al llenguatge. En aquest sentit, les darreres pàgines de l’article recullen les experiències dutes a terme en el camp de la genètica en relació amb el llenguatge, al voltant de l’any 2000. Així, Pinker ens ofereix un resum d’una sèrie de resultats esperançadors per a la teoria evolucionista del llenguatge on podem copsar que les descobertes no es limiten al gen Foxp2, sinó que la teoria que vincula el llenguatge amb l’evolució molecular i, aquesta, amb els canvis en les freqüències genètiques, s’està consolidant a partir d’altres models matemàtics i simulacions per ordinador; és a dir, amb més demostracions empíriques. D’acord, Pinker argumenta la teoria del llenguatge com a adaptació evolutiva i ofereix respostes a les preguntes plantejades a l’inici, però, de quina manera ho fa? D’entrada crec que cal dir que no es tracta només d’una exposició de les seves idees, sinó que també ofereix un llistat d’algunes de les alternatives que s’han plantejat a aquestes tesis evolutives. A més, l’autor no es limita a enumerar les opcions discordants i dissidents de la teoria evolutiva del llenguatge, sinó que es proposa rebatre-les tot oferint els seus arguments contra aquestes alternatives. Però Pinker no només exposa i contesta les teories alternatives al llenguatge com adaptació evolutiva, també descarta les discordances que qüestionen la seva idea sobre la finalitat de l’evolució del llenguatge: afavorir la comunicació. Mentre que l’autor s’alinea amb les tesis de Tooby i DeVore que situen el llenguatge dins del “nínxol cognitiu” (el conjunt de característiques humanes inusuals a la resta dels éssers vius, que són conseqüència d’una especialització per a superar les defenses d’animals i plantes), no s’oblida de descartar de manera argumentada les hipòtesis que justifiquen l’evolució del llenguatge a partir de l’interès de l’ésser humà per manipular i enganyar els qui l’envolten, i també a partir de permetre a l’ésser humà el raonament, pensar. No se’l pot acusar, doncs, d’ortodòxia ideològica o de pensament únic perquè té molt en compte totes aquelles idees, hipòtesis i teories que envolten, complementen, matisen o contradiuen la seva tesi principal: la teoria evolutiva del llenguatge derivada de la selecció natural. Els més avesats a les característiques de la llengua trobaran redundant, reiterativa, o “de manual” la primera part del capítol perquè, tot i tractar-se d’un article força especialitzat, Steven Pinker inicia la seva exposició sobre l’anàlisi de l’evolució del llenguatge amb una breu presentació d’alguns dels trets principals de la llengua. Per als poc o gens especialistes, entre els quals s’inclou un servidor, aquesta lliçó de llengua s’agraeix per a poder copsar després de manera més àmplia i amb major rapidesa les tesis i “contratesis” que analitza l’autor. Així doncs, crec que no resulta sobrera tota aquesta introducció lingüística que comença destacant la potència expressiva del llenguatge, definida com la capacitat de transmetre un nombre il·limitat d’idees entre les persones mitjançant un flux estructurat de so, i que continua repassant els trets característics del lèxic mental (a partir de la definició de “paraula”) i de la gramàtica en alguns dels seus camps d’estudi: la sintaxi, la morfologia, la fonètica, etc. Però allà on Pinker incideix amb força després de la presentació lingüística és en la descripció de la teoria del llenguatge com a adaptació evolutiva. En primer lloc, defineix “adaptació”, en el sentit biològic del terme, com una característica amb la base genètica modelada per la selecció natural. L’autor és conscient de la crítica envers aquesta teoria. Sap que es tracta d’una tesi que fins fa pocs anys s’ha recolzat en les argumentacions de la selecció natural, sense prendre les idees de Darwin com unes paraules profètiques o messiàniques però també sense poder establir unes demostracions empíriques que permetessin validar la teoria amb la força de l’experimentació. Avui, però, això ha canviat. Pinker, com s’ha dit abans, es mostra satisfet de poder explicitar els primers resultats de les investigacions sobre els gens que han tingut un paper destacat en l’evolució adaptativa del llenguatge o que, si més no, han intervingut en aquest procés. A més, no es limita a reconèixer la seva importància sinó que augura que aquestes investigacions només representen l’inici de la solució del problema o, per dir-ho en altres termes, les respostes a les preguntes que ens plantejàvem a l’inici d’aquesta ressenya.  

Podem dir, doncs, que es tracta d’un article interessant i ben argumentat que recull una tesi que s’ha anat modelant al llarg del temps (com ho hauria fet el llenguatge), així com també les darreres investigacions al voltant d’aquesta hipòtesi, unes experiències que tendeixen a validar-la de manera empírica. Com apunta l’autor de l’article, caldrà esperar encara els resultats de nous treballs, però l’origen del llenguatge humà i la seva finalitat inicial són cada cop més a prop. Hauré d’aprendre, doncs, a confiar més en la tecnologia però, de moment, les traduccions i interpretacions prefereixo fer-les amb el sistema tradicional.  

Josep Lluís Òdena Rodríguez

Aquí teniu els que considero els principals punts forts i punts febles de l’article de Steven Pinker:

Punts forts i punts febles de l’article de Steven Pinker. 

Com a punts forts, crec que cal destacar la voluntat explicativa del professor Pinker. És a dir, no només argumenta les seves idees sinó que també explica, a grans trets, les teories oposades i, el més important, diu perquè no hi està d’acord. A més, l’autor de l’article no es llença de manera directa a plantejar disquisicions especialitzades, sinó que inicia el text definint acuradament quines qüestions plantejarà i, fins i tot, les introdueix de manera didàctica a partir d’una teorització entenedora sobre les característiques del llenguatge.

En la mateixa línia, crec que també cal destacar que Pinker és capaç d’oferir una evolució de la teoria de l’adaptació evolutiva del llenguatge que inclou des dels plantejaments teòrics inicials, fins a les darreres investigacions empíriques en el camp de la genètica.

D’altra banda, considero que el vocabulari que utilitza l’autor, tot i tractar-se d’un article especialitzat, no és excessivament enrevessat, salvant les distàncies que imposa el meu coneixement mitjà-baix de l’anglès.  

Com a punts febles, potser la mateixa voluntat explicativa i inclusiva, que apuntàvem com a punt fort, fa que l’espai disponible al capítol limiti determinades explicacions, però no es pot pas afirmar que en resultin idees inacabades.

També, crec que potser manca, a tall de conclusió, una predicció o un avanç més precís de les línies d’investigació que es duien a terme o es preveien en el moment de la redacció de l’article; si bé sóc perfectament conscient de la dificultat d’aventurar determinades línies d’investigació tenint en compte que les descobertes importants es fan públiques en moments molt determinats i que fins aleshores es guarden amb molt de zel.   

Josep Lluís Òdena Rodríguez

Després de barallar-me (un xic-força) amb l’anglès, crec que he aconseguit entendre mínimament l’article de Steven Pinker. A continuació trobareu un resum amb, al meu entendre, les principals idees del text:

                                                           Tesis principals de l’article. 

En aquest article Steven Pinker descriu la teoria que presenta el llenguatge com una adaptació al nínxol cognitiu (l’espai que recull les operacions mentals per mitjà de les quals els humans esdevenim diferents de la resta d’éssers vius). Més concretament, l’autor exposa que la facultat humana del llenguatge és una adaptació biològica complexa que ha evolucionat per selecció natural amb l’objectiu de comunicar els coneixements en un estil de vida socialment interdependent.

En primer lloc, l’autor fa una anàlisi de les característiques del llenguatge humà com a punt d’arrencada de l’anàlisi de l’evolució del llenguatge. Així, destaca la potència expressiva del llenguatge definida com la capacitat de transmetre un nombre il·limitat d’idees d’una persona a una altra mitjançant un flux estructurat de so. A partir d’aquí analitza els aspectes del llenguatge que vehiculen la major transferència possible d’informació. D’una banda, es centra en l’anàlisi del lèxic mental: una llista delimitada i memoritzada de les paraules. L’autor descriu la paraula com la connexió entre una senyal i un concepte, compartida pels membres d’una comunitat humana, que permet que un oient es faci una representació mental de la idea que nosaltres li hem transmès a partir d’un determinat so (procés cognitiu). D’altra banda, l’autor analitza la gramàtica tot destacant la combinació de les paraules en estructures més àmplies i, també, com l’abstracció de les categories gramaticals permet que no hi hagi restriccions en el contingut de les frases. Entre els camps que formen la gramàtica Pinker es fa ressò de la importància de la sintaxi (l’estudi de les relacions entre les formes elementals del discurs, i de les regles que determinen aquestes relacions) i, dins d’aquesta, en destaca una sèrie d’elements: els constituents que ens permeten distingir l’estructura jeràrquica de l’oració i detectar ambigüitats; el predicat que especifica la manera com s’estructuren els components de la frase; etc. Dins de la gramàtica Pinker també parla de la morfologia (l’estudi de la forma dels mots) i la fonètica (l’estudi dels sons d’una llengua). 

A continuació, l’autor exposa com el component del llenguatge que anomenem gramàtica interacciona amb d’altres sistemes de la ment humana: la percepció, l’articulació, el coneixement conceptual (que proporciona els significats de les paraules i les seves relacions) i el saber social (de quina manera pot ésser utilitzat i interpretat el llenguatge en un context social). I diu que si bé aquests sistemes poden servir per a funcions no lingüístiques, alguns dels seus aspectes poden haver evolucionat conjuntament amb el llenguatge. 

Seguidament, Pinker, en l’apartat on es pregunta si el llenguatge és una adaptació, defineix la paraula adaptació, en sentit biològic, tot dient que es tracta d’una característica amb la base genètica modelada per la selecció natural. Dit això, l’autor es posiciona a favor d’incloure el domini del llenguatge com una part del fenotipus humà (similar a la por, l’humor o el desig sexual) més que no pas a les capacitats culturalment adquirides (tècniques agrícoles, etc.). Arriba a aquesta conclusió a partir de l’estudi d’algunes propietats molt generals de la història natural de la llengua: el llenguatge és universal a través de les societats i entre persones neurològicament normals dins d’una mateixa societat; els idiomes s’ajusten a un disseny universal; els nens d’arreu passen per una sèrie d’etapes universals en el procés d’adquisició de la llengua; si hi ha nens junts que no han rebut un llenguatge preexistent culturalment transmès, ells mateixos en desenvoluparan un de propi; el llenguatge i la intel·ligència general es poden dissociar doblement en trastorns neurològics i genètics.  

Pinker continua tot manifestant-se contrari, a partir de diversos arguments, a una sèrie d’alternatives a la hipòtesi que el llenguatge és una adaptació (per exemple: l’evolució única a partir d’una macro-mutació, on els gens del llenguatge haurien sorgit com un subproducte d’un altre desenvolupament evolutiu, per exemple, l’ampliació del cervell; l’escepticisme davant del fet que el llenguatge hagi pogut aportar suficients beneficis reproductius per haver sofert un procés de selecció, perquè la gramàtica és més complexa que les necessitats de l’estil de vida dels caçadors-recol·lectors; una alternativa que diu que si els ximpanzés no tenen llenguatge és perquè aquest ha d’haver evolucionat a partir d’una única macro-mutació; i, finalment, una altra que afirma que el llenguatge només podria haver estat útil un cop que estava totalment al seu lloc, que no serveix de res si només un individu ha evolucionat per poder parlar). L’autor destaca que la selecció natural (adaptació) segueix essent la única força evolutiva capaç de generar un disseny adaptatiu complex; és, per a ell, l’explicació més plausible de l’evolució del llenguatge perquè és l’únic procés físic en el qual quelcom que funciona pot explicar com va arribar a existir.  

Seguint les tesis de Tooby i DeVore, Pinker situa el llenguatge (la recopilació i l’intercanvi d’informació) dins del “nínxol cognitiu”, el conjunt de característiques humanes que són inusuals a la resta del món viu i que són conseqüència d’una especialització per superar les defenses de les plantes i els animals. Tot seguit, Pinker exposa les alternatives a la teoria del “nínxol cognitiu” tot descartant-les de manera argumentada: d’una banda, hi ha una hipòtesi alternativa que diu que el llenguatge no hauria evolucionat per a informar als altres sinó per a manipular-los i enganyar-los; d’altra banda, hi ha qui defensa que el llenguatge hauria evolucionat per a permetre pensar enlloc de per afavorir la comunicació.    

Finalment, abans de recomanar una sèrie de lectures per complementar les informacions presentades a l’article, Steven Pinker presenta noves proves que reforcen la teoria que diu que el llenguatge és una adaptació evolutiva. L’autor exposa nous camps d’investigació que permeten sotmetre la teoria a proves empíriques: en primer lloc ens parla de la “teoria evolucionista del joc”, una teoria que ha permès als biòlegs preveure com els organismes interaccionen amb d’altres organismes co-evolucionant les seves pròpies estratègies. Així, el llenguatge, com el sexe, l’agressió o la cooperació és un joc que necessita dos jugadors. L’altra “nova” teoria que presenta Pinker és la que vincula el llenguatge amb l’evolució molecular i diu que l’evolució és un canvi en les freqüències genètiques. D’aquesta manera, els models matemàtics i les simulacions per ordinador poden demostrar que algunes característiques del llenguatge, amb els avantatges que representen, han evolucionat per mecanismes de selecció natural. Pinker acaba dient que els estudis i les noves investigacions que analitza en aquest article són només el començament d’un camp d’estudi que permetrà comprovar, cada vegada millor i de manera més rigorosa, la teoria que diu que el llenguatge és una adaptació. 

Josep Lluís Òdena Rodríguez                                                                                                            

Fa uns dies vaig visitar el mercat de trastos vells que fan els diumenges al matí als afores de Castelló d’Empúries. S’hi poden trobar tota mena de rampoines, des d’eines que només arreglaran la butxaca del venedor (en cas d’ésser venudes) fins a nines que poden causar efectes traumàtics en els pobres infants que hagin de patir la seva companyia, passant per una sèrie d’objectes de difícil catalogació. Tota una mostra dels productes de la societat de consum dels darrers anys. Enmig d’aquest “paradís del drapaire”, però, hi ha veritables tresors amagats. Si voleu aconseguir alguns elements decoratius característics de les botigues d’antiguitats, en aquest mercat “diogènic” els trobareu a bon preu i amb la pàtina del temps que denota autenticitat (i que en ocasions requereix l’ús del fregall). Així, si voleu sifons dels d’abans, gramòfons, eines del camp, etc., no dubteu a passejar-vos per aquest llarg carrer del polígon industrial de Castelló d’Empúries, on la postmodernitat de les naus de distribució logística properes esdevé el teló de fons d’un mercat de segona mà (o tercera, o quarta…) on no hi manca el regateig. Així doncs, no cal fer viatges exòtics per a presumir d’haver regatejat a un pobre venedor que només volia aprofitar les engrunes del nostre pastís occidental i desenvolupat, només cal anar un diumenge al matí a aquest bonic poble de l’Alt Empordà.   

A més, la visita pot servir també per a fer un treball de camp antropològic d’aficionat tot observant els comportaments de passejants, compradors i venedors. Hi ha marxants francesos, alemanys, autòctons, etc. La globalització, doncs, arriba a tots els àmbits, però encara vaig tenir l’oportunitat d’escoltar frases ben autèntiques, com per exemple: “si aquest aparell no funciona, la setmana vinent li torno els diners a raó de cinc” (tota una garantia!). D’altra banda, vaig veure com un venedor insistia perquè un matrimoni d’immigrants li compressin un camió de joguina força gran i en bon estat al seu fill. El nen se’l mirava amb els ulls ben oberts i el venedor, conscient del valor de l’euro per a aquells pares i de l’admiració que el joguet despertava en aquell infant, els oferí el camió per 1 euro, possibilitant que el xic marxés d’allò més content. Un gest bonic per part del venedor i tot un contrast amb el consumisme d’aquestes festes de Nadal que hem deixat enrere.

Jo també em vaig firar. Vaig trobar un petit tresor de l’any 1898 editat a Olot per N. Planadevall: el llibre de Marià Vayreda Recorts de la Darrera Carlinada. I quant diríeu que va costar aquesta relíquia (sense regatejar)? Dos euros.

Ep, de llibres n’hi ha pocs. Si voleu trobar un llibre concret d’una edició determinada és millor que el cerqueu a www.iberlibro.com, però si voleu fer un passeig diferent i trobar potser alguna sorpresa agradable, podeu visitar aquest curiós mercat. El nen del camió i jo vam marxar ben contents.  

El 5 de gener d’enguany fou el 48è aniversari de la mort en combat a Sant Celoni del guerriller antifranquista Francesc Sabaté Llopart, el “Quico”. Quico Sabaté fou el penúltim maqui anarquista abatut a trets a Catalunya durant el franquisme. 

El primer paràgraf d’aquest escrit, sense fer cap mena d’apologia d’unes idees determinades, inclou una sèrie de mots que posen de manifest el contingut polític de les activitats dutes a terme per Sabaté i els seus companys de lluita. És evident, doncs, que la premsa de l’any 60 no va usar aquestes paraules perquè l’objectiu que perseguien les autoritats del règim franquista era diluir les activitats de l’oposició política en l’àmbit de la delinqüència comuna, per a restar efectivitat propagandística a les accions dels maquis i evitar, així, la seva reorganització. Per contra, els mitjans de comunicació de l’època usaven expressions (sempre en castellà) com “atracador”, “terrorista”, “bandolero”, “bandido”, per a referir-se a Sabaté i als seus companys.

A causa de les precaucions de seguretat de la lluita armada clandestina, així com també del seu abast limitat durant els anys 50 i 60, el gran gruix de la població no coneixia les caracterítiques polítiques de la lluita armada antifranquista duta a terme per uns quants idealistes àcrates que volien eliminar el dictador, tot i tenint present que la seva organització (CNT) ja no donava suport a la lluita armada i que el context geopolític de la guerra freda consolidava el règim franquista a nivell internacional. Aquest desconeixement de la població, accentuat per l’abast limitat de la propaganda guerrillera, i la utilització sistemàtica i unidireccional dels mitjans de comunicació per a la criminalització de les accions dels anarquistes crearen un estat d’opinió que ha continuat vigent fins força anys després de l’arribada d’un determinat tipus de democràcia. Alguns historiadors i determinada premsa democràtica han contribuït a clarificar els aspectes polítics d’aquesta lluita silenciats per un règim que celebrava els “años de paz” tot i que sabia que uns quants irreductibles no havien abandonat les armes.   

  

No, no vull parlar sobre la cançó dels Toto (molt bona, per cert). Vull fer referència a un continent molt oblidat quan es tracta de tenir en compte la seva població i massa recordat a l’hora d’explotar els seus recursos: ÀFRICA.

Ahir, 1 de gener del 2008, els de La Sexta van repassar breument durant el telenotícies del vespre el seu seguiment informatiu dels successos africans més importants (en qüestions relacionades amb els Drets Humans) de l’any que tot just deixem enrere. Van destacar el seu compromís en temes com el conflicte de Darfur, un conflicte que van qualificar com a oblidat pels mitjans de comunicació d’arreu. També van exposar la seva intenció de continuar donant veu als africans durant aquest nou any.

Un altre mitjà de comunicació de masses que també ens ofereix informació sobre l’Àfrica és La Vanguardia. Aquest diari ha decidit dedicar el seu Vanguardia Dossier del primer trimestre del 2008 a l’Àfrica. El dossier número 26, que val 6 euros i es pot trobar a qualsevol quiosc, és un recull d’articles d’especialistes sobre el món africà. A més d’aquests articles, que van des de temes generals com la migració a l’Àfrica subsahariana i el Magreb o el futur de l’estructura política del continent fins a assumptes concrets com el desastre de Darfur (els de La Vanguardia tampoc l’obliden), el dossier conté una secció on hi ha recomanacions per a qui vulgui obtenir més informació sobre aquest continent a partir de lectures, pel·lícules, pàgines web, etc. Per cert, la secció de cinema ha estat redactada pel professor de la UdG Àngel Quintana. 

Dos petits exemples, doncs, del periodisme al servei de la transformació social i no només com a producte mercantil font de beneficis per a grans grups empresarials de comunicació.

En primer lloc avui s’escau desitjar a TOTHOM un molt bon any nou perquè escric aquestes ratlles la tarda del primer de gener de l’any 2008.

I, a continuació, res millor per començar l’any amb energia i empenta lingüística que fer difusió d’una pàgina web de l’Ajuntament de Girona (La Calaixera de llengua i país), on es recullen multitud de recursos lingüístics sobre la llengua catalana a partir d’una sèrie d’enllaços amb pàgines web d’arreu dels territoris de parla catalana. 

L’adreça és http://www.lacalaixera.cat/ 

Aquesta pàgina web té una estructura que homenatja les calaixeres d’aquells lingüistes que recollien els resultats de les seves investigacions i classificacions en format paper dins dels seus calaixos (per exemple Antoni M. Alcover i Joan Coromines). Els calaixos d’aquesta calaixera d’internet no són de fusta i dins no hi tenen fitxes de paper, avui tenim a l’abast una informació variada i extensa sobre la llengua catalana amb només una connexió a la xarxa i un “clic” d’ordinador. Tant de bo aquesta facilitat d’accés esperoni l’ús i la voluntat de coneixement i investigació de la nostra llengua.

En aquesta entrada no puc pas fer una valoració del tractament de la història fet per TV3 al llarg dels seus anys d’emissió per evidents limitacions de temps, d’espai i de la meva capacitat intel·lectual. Només vull referir-me a dos moments puntuals de la programació de la televisió pública catalana dels darrers dies.

En primer lloc crec que cal destacar el documental Del pintallavis a la bala. Es tracta d’un treball dins l’àmbit del periodisme d’investigació dut a terme per un equip dirigit per Montserrat Besses i Marc Sansa. Aquest reportatge recull el desenvolupament de la indústria de guerra a Catalunya durant la Guerra Civil. És un tema que amb anterioritat s’havia treballat poc i, per tant, podem qualificar el resultat exposat al documental com a força inèdit. L’equip d’investigació va treballar a partir de la documentació de l’Arxiu Montserrat Tarradelles i també en el camp de la història oral tot entrevistant els protagonistes d’aquesta part de la nostra història recent que encara resten vius. Per a qui desitgi més informació hi ha una pàgina web on apareixen les característiques del documental, els historiadors que hi van col·laborar, etc. La web és: http://www.tv3.cat/industriadeguerra

L’altre treball històric que fou protagonista de la programació de tv3 fa pocs dies és la pel·lícula de Josep Maria Forn El coronel Macià. Aquest film fou emès el dia de nadal, acompanyat d’un documental sobre Francesc Macià i la República, tot fent coincidir l’estrena televisiva de la pel·lícula amb l’aniversari de la mort de Macià, el primer President de la Generalitat republicana. La pel·lícula de Forn reconstrueix, entre d’altres, els fets del ¡Cu-Cut!. És a dir, la destrucció de les redaccions d’aquest setmanari i del diari La Veu de Catalunya per part d’alguns oficials de l’exèrcit espanyol, que feren decidir a un militar espanyol anomenat Macià desvincular-se de l’exèrcit i presentar-se com a candidat per a la Solidaritat Catalana.

L’emissió d’ambdós treballs es dugué a terme dins de la franja horària nocturna de màxima audiència. Especifico aquest fet perquè sovint les televisions emeten bons treballs d’investigació i pel·lícules magnífiques en uns horaris prohibitius per als qui no gaudim del luxe de llevar-nos quan se’ns acaba la son.  

Tant de bo tv3 i d’altres televisions ens ofereixin més “programació històrica” en el futur.

Ara que s’acosta el canvi d’any, res millor que posar de manifest un d’aquells propòsits que se situen en el conjunt de coses que volem fer o millorar a les nostres vides.

Amb aquest encapçalament segur que esteu esperant que deixi anar algun dels tòpics habituals (que, tot sigui dit, poques vegades es compleixen). Però no, en realitat vull manifestar una intenció ben senzilla i que crec que podré acomplir sense excessives dificultats: l’any 2008 vull llegir un llibre. Caram quin foc d’encenalls! Molt de soroll per a no res! Calma, calma. Vull dir que tinc la intenció de llegir un llibre concret (de llibres ja en llegeixo i no només les lectures obligatòries de la universitat). I aquest no és altre que El professor i el boig. Un relat d’assassinats, bogeria, i la creació de l’Oxford English Dictionary, de Simon Winchester. I per què aquest llibre entre molts d’altres que esperen pacients el seu torn a les prestatgeries? Molt senzill, fa poc fou citat a les classes de Llengua II com a exemple de llibre d’història atípic juntament amb El formatge i els cucs de Carlo Ginzburg. És a dir, un llibre que descriu uns fets reals prescindint dels recursos acadèmics clàssics. Doncs bé, es dóna la circumstància que tinc un exemplar d’aquest llibre que resta avorrit tot fent temps fins a sentir les pessigolles d’uns dits sobre les seves pàgines. I, si res no ho impedeix, gaudiré de la seva lectura durant aquest any 2008 que estem a punt d’encetar. El de Ginzburg també tinc ganes de llegir-lo, però val més no ampliar massa les intencions declarades per a possibilitar que es compleixin.

I, per anar fent boca, un tastet: “La creació de l’Oxford English Dictionary és coneguda com una de les fites literàries més ambicioses de la història de les lletres angleses. Iniciat l’any 1857, va tardar setanta anys a finalitzar-se. Hi van intervenir milers de persones, que van aportar 414.825 definicions precises. Però en el seu procés d’elaboració hi ha una història de dos homes singulars, entre els quals va establir-se una estranya relació que es va allargar més de dues dècades. El professor i el boig reconstrueix la bogeria, el geni i les obsessions increïbles del professor James Murray i del prolífic William Chester Minor, dos personatges clau en la gestació del famós diccionari. Amb una lucidesa i un detallisme apassionants, Simon Winchester fa un retrat punyent d’uns homes que van fer una contribució monumental a l’Oxford English Dictionary.”

WINCHESTER, Simon. El professor i el boig. Un relat d’assassinats, bogeria, i la creació de l’Oxford English Dictionary, Edicions 62, Barcelona, 1999.   

Es tracta d’un petit muntatge de text (so), música i imatges, sobre els orígens del moviment obrer a Catalunya. El text pertany al llibre de Josep Termes Històries de la Catalunya treballadora, la música és una peça coral de Josep Anselm Clavé i les imatges han estat extretes de la xarxa. Hi ha imatges de Catalunya i d’arreu, fins i tot hi apareix Chaplin a Temps moderns. No he pogut penjar-lo directament aquí al bloc perquè aquesta gent de WordPress, en aquest sentit, apliquen allò de “pagant Sant Pere canta”. Així doncs, podeu veure el vídeo a la següent adreça de Youtube: http://es.youtube.com/watch?v=x7H87rj0eAc

Josep Lluís Òdena Rodríguez