Dins del grup d’historiadors que no confien massa en les aportacions de la història oral hi trobem un dels historiadors vius més reconeguts a nivell mundial, l’historiador marxista britànic Eric Hobsbawm. No obstant això, Hobsbawm també recorre a l’ús de la pròpia memòria per escriure la seva autobiografia, Años interesantes. Una vida en el siglo XX, publicada en castellà per Crítica l’any 2003. Al pròleg d’aquesta obra Hobsbawm fa una breu i interessant reflexió sobre el “gènere autobiogràfic” (on apareixen algunes aportacions similars a les de Mendelsohn com, per exemple, quan diu que este libro no está escrito en el estilo de “confesión”, tan fácil de vender hoy en día, en parte porque la única justificación de semejante viaje al ego es la genialidad, y yo no soy ni un San Agustín ni un Rousseau, y en parte porque nadie que escriba su propia biografía podría revelar la verdad privada acerca de asuntos relacionados con otras personas todavía vivas, sin herir injustificadamente los sentimientos de algunas de ellas. Y yo no tengo ninguna buena razón para hacerlo.[2]), tot analitzant-lo des del punt de vista de l’historiador i de les aportacions d’aquest “gènere” a la història. En aquest sentit, en primer lloc Hobsbawm situa les “memòries” (de les que Mendelsohn parla a un nivell general al seu article), com un apartat dins del camp de les autobiografies, una subcategoria que defineix (alhora que n’exclou la seva autobiografia) tot dient que tampoco pertenezco a esa clase de individuos cuya vida pública les permite titular sus autobiografías “Memorias”, generalmente hombres y mujeres cuya actuación en la escena pública merece la pena recordar o defender, o que han tenido un contacto directo con acontecimientos importantes, o que quizá tomaron decisiones que afectaban a dichos acontecimientos[3]; d’altra banda, Hobsbawm també exposa que la autobiografía de un historiador o de una historiadora constituye una parte importante de la construcción de su obra. Junto a la fe en la razón y a la capacidad de diferenciar entre realidad y ficción, la conciencia de sí mismo, esto es, el hecho de situarse dentro del propio cuerpo y fuera de él, es un talento imprescindible para los que participan en el juego de la historia y de las ciencias sociales, particularmente para todo aquel historiador que, como yo, ha elegido sus objetos de estudio de forma intuitiva y accidental, pero que ha conseguido unirlos en un todo coherente[4]. Així doncs, molt a grans trets, podem dir que la relació entre memòria (ja sigui pròpia, com recomana Hobsbawm als historiadors i científics socials en general, o aliena) i història és complexa i delicada però, en definitiva, necessària. És en aquest sentit que cal llegir les següents paraules de Mendelsohn: a vegades les memòries poden ser l’única manera de tractar un tema de manera eficaç[5]. Pensem, per exemple, en l’estudi de les violacions dels drets humans a Guatemala, durant el conflicte que va enfrontar l’exèrcit guatemalenc amb les guerrilles d’aquest país centreamericà (que l’any 1982 s’agruparen sota una organització única anomenada Unidad Revolucionaria Nacional Guatemalteca). Mendelsohn, a l’article proposat, exposa el cas de les falses afirmacions de la premi Nobel de la Pau Rigoberta Menchú, en el context de la seva argumentació (i crítica cap a aquells que proposen acceptar aquest tipus de falses afirmacions) sobre el fet que és precisament l’estatus de testimoni de la vida real que tenen les memòries de redempció allò que fa que la indignació sigui tan forta quan la memòria és falsificada. (…) Aquesta indignació tendeix a ser exacerbada quan el llibre en qüestió se suposa que és un testimoni de la injustícia social i política[6]. Però, en tot cas, també cal tenir en compte que es tracta d’un tema on, per la naturalesa del tipus de lluita (insurgència i contrainsurgència no generen una excessiva documentació, menys encara quan duen a terme accions com, per exemple, la política de “terra arrasada” que va aplicar l’exèrcit guatemalenc a inicis dels anys 80 del segle XX, consistent en eliminar totalment les possibles bases de suport popular de la guerrilla), qualsevol anàlisi aprofundida necessita estudiar les memòries (escrites o orals) dels testimonis directes dels fets. És en aquest punt on la història ha d’aportar rigor i professionalitat per a diferenciar aquells testimonis que exposen “veritats generals” que no han viscut directament, d’aquells que exposen allò que va succeir i que ells van veure (o hi van participar), i això s’ha de fer amb les eines d’investigació “habituals” de la història, tot contrastant les afirmacions dels testimonis amb el major nombre de fonts disponibles. Així ha estat com la història professional ha ajudat a desemmascarar falses afirmacions com les de Rigoberta Menchú o, a casa nostra, impostures com la d’Enric Marco, que presidia l’associació Amical de Mauthausen i difonia arreu una falsa experiència pròpia suposadament viscuda al camp de concentració nazi de Flossenburg, denunciada per l’historiador Benito Bermejo; i tot això tenint en compte la dificultat que implica, com diu Mendelsohn, la naturalesa de la memòria, que ens porta a parlar de la necessitat humana d’ordenar els fets (Mendelsohn diu que hi ha un desig, aparentment innat, per part de l’Homo sapiens pels relats coherents, pel sentit, [que] sovint distorsiona la forma com recordem les coses[7]), i del fet que, pel que fa a la historiografia, precisament aquesta necessitat d’ordenació, de coherència, de sistematització, és un dels aspectes dels grans paradigmes criticats pel postmodernisme.

Així doncs, podem copsar que al llarg de l’article de Mendelsohn hi ha subjacent la qüestió dels canvis socials, tecnològics, etc., que han tingut lloc (i s’estan produint, encara) entre la modernitat i la postmodernitat; una qüestió que aflora amb força en determinats indrets del text i que fa que puguem parlar, mirant-ho des del punt de vista historiogràfic, de varis aspectes importants relacionats entre ells: molt a grans trets, podem dir que actualment s’està esdevenint un procés de generalització de memòries, un afany d’explicar històries pròpies, que es veu molt afavorit pels blocs d’Internet i per un individualisme creixent (que suposarà, en un futur, un veritable repte per als investigadors, que hauran de seleccionar algunes de les seves fonts dins aquesta immensa massa d’informació, havent d’escollir, per exemple, entre un estudi quantitatiu i de classificació més “superficial” o un estudi exhaustiu i aprofundit només sobre determinats aspectes); i, a més, aquest procés es veu acompanyat per un “retorn de la narració” a nivell historiogràfic (un retorn que fins i tot afecta, en determinats moments, com hem vist a l’assignatura Tendències Historiogràfiques II, a alguns historiadors importants que treballen a partir del paradigma de la història econòmica i social, com per exemple: Eric Hobsbawm a Bandidos, publicat per primera vegada en anglès l’any 1969, quan descriu el darrer viatge del maqui català Quico Sabaté, que alhora també és un exemple d’aquells temes d’investigació on, per la naturalesa del tipus de lluita, la necessitat de recórrer a la memòria dels testimonis esdevé important; i Josep Fontana a De en medio del tiempo. La segunda restauración española, 1823-1834, publicat l’any 2006), un retorn que, al meu entendre, pot ésser útil en determinats moments i per a determinats temes puntuals, però que no hauria d’afectar totalment les investigacions històriques i la publicació dels seus resultats, ja que considero que s’ha d’evitar facilitar que la gent pugui confondre el fet d’escriure sobre història de manera entenedora i assequible amb el fet d’explicar històries, records, o contes amb més o menys dosis d’imaginació.

[2] Hobsbawm, E., Años interesantes. Una vida en el siglo XX, Crítica, Barcelona, 2003, p. 10.

[3] Hobsbawm, E., Años interesantes. Una vida en el siglo XX, Crítica, Barcelona, 2003, p. 9.

[4] Hobsbawm, E., Años interesantes. Una vida en el siglo XX, Crítica, Barcelona, 2003, p. 11.

[5] Mendelsohn, D., “Prou de parlar de mi” dins L’Avenç, número 356, abril de 2010, p. 39.

[6] Mendelsohn, D., “Prou de parlar de mi” dins L’Avenç, número 356, abril de 2010, p. 35.

[7] Mendelsohn, D., “Prou de parlar de mi” dins L’Avenç, número 356, abril de 2010, p. 40.

L’element teòric clau del postmodernisme que qüestiona les bases de la història econòmica i social és el gir lingüístic, si bé la seva influència historiogràfica també ha anat evolucionant, com ens exposa Gabrielle M. Spiegel al text proposat per al present comentari. En un primer moment, com diu Spiegel:

(…) el “giro lingüístico” suponía la adopción de la noción de que el lenguaje es el agente constitutivo de la conciencia humana y de la producción social de significado y de que nuestra aprehensión del mundo, tanto el pasado como el presente, tiene lugar sólo a través de la lente de las percepciones precodificadas del lenguaje[1].

És a dir, que davant del “realisme” de la història econòmica i social que afirma que el llenguatge reflecteix la realitat, el gir lingüístic ha fet que una part de la historiografia es decanti cap al “textualisme”, el qual sosté que el llenguatge construeix la realitat. D’aquesta manera, els partidaris més radicals del gir lingüístic arribaran a la conclusió que no existeix una realitat objectiva i estructurada que es pugui classificar i analitzar al marge del llenguatge. Això conduirà els més agosarats a negar la possibilitat de fer història, per exemple Hayden White, que, com diu Josep Fontana:

(…) [Llegó] a considerar la obra histórica como <<una estructura verbal en forma de discurso en prosa narrativa>> que, al margen de los datos que pueda contener, tiene un componente estructural profundo, de naturaleza poética y lingüística, que sirve como paradigma precríticamente aceptado de la interpretación. (…) [De esta manera], el historiador realiza un acto esencialmente poético, en el cual <<prefigura el campo histórico y lo constituye como un dominio sobre el cual aplicar las teorías específicas que utilizará para explicar “lo que realmente estaba sucediendo”>>[2].

Aquesta aplicació extrema del gir lingüístic que nega la possibilitat d’usar els textos com a fonts històriques perquè aquests no són el reflex d’una realitat objectiva, ha comportat una sèrie de crítiques per part d’historiadors del camp de la història econòmica i social que, si bé reconeixen la importància del llenguatge, denuncien que aquesta manera d’aplicar el gir lingüístic en el marc d’un postmodernisme crític amb els determinismes econòmics i socials, esdevé ella mateixa un determinisme basat en el llenguatge. En aquest sentit, Josep Fontana exposa que:

Es verdad que hay elementos útiles en esta conciencia crítica del texto, que nos habrían de servir para protegernos de lecturas anacrónicas y, por eso mismo, incorrectas de los testimonios del pasado. Pero una vez hecha esta tarea de depuración, resulta exagerado quedarse paralizados, como si los textos no fuesen susceptibles de uso[3].

Per tant, un dels “perills” evidents del postmodernisme i del gir lingüístic “inicial” és l’immobilisme, així com també el relativisme derivat de la manca d’explicacions “totals”. Aquesta i d’altres crítiques han estat recollides, en major o menor mesura, per diversos teòrics del postmodernisme i historiadors que han volgut aportar a la disciplina històrica les virtuts de l’anàlisi del llenguatge sense caure en extremismes. D’aquesta manera, podem dir que hi ha hagut una revisió del gir lingüístic, una voluntat d’anar més enllà del gir lingüístic “inicial”, que es posa de manifest a l’article de Spiegel (vegeu la nota a peu de pàgina número 1) a partir de l’anàlisi d’algunes de les tendències historiogràfiques derivades del debat generat al voltant del gir lingüístic. En concret, el segon fragment proposat per al comentari ens parla d’una nova concepció del discurs molt més extensa i més matisada, que allunya l’amenaça del determinisme lingüístic evidenciat pels crítics del postmodernisme. Pel que respecta a l’últim fragment de la proposta del comentari, cal dir que s’emmarca dins de l’apartat de l’article de Gabrielle M. Spiegel que parla sobre l’experiència i la pràctica. En aquest, es reflecteix la necessitat d’una relació dialèctica entre sistema i pràctica on, com diu Spiegel:

(…) la cultura no sólo es una esfera con una autonomía relativa con respecto al mundo social, sino que también la práctica social logra una autonomía relativa con respecto a las categorías discursivas por las que es, en última instancia, definida y comprendida[4].

Així doncs, és possible superar el determinisme lingüístic i analitzar les pràctiques socials; unes pràctiques socials que gaudeixen de certa autonomia davant de les categories discursives que permeten, al seu torn, definir i comprendre les pràctiques socials. D’aquesta manera, tot i la naturalesa canviant de la cultura i les reavaluacions de les categories culturals, també desapareix en bona mesura el “perill” d’un excessiu relativisme que impossibilitaria tota anàlisi social.

A l’últim apartat de l’article del qual s’han extret els textos per al comentari, Spiegel agrupa les recents iniciatives teòriques dels historiadors i les obres històriques que se’n deriven (principalmente de inspiración social, pero con un fuerte componente cultural)[5] sota un corrent teòric anomenat “Teoria de la pràctica” (batejat per Andreas Reckwitz) que, al seu torn, dóna nom a aquest article de Gabrielle M. Spiegel que ens exposa què hi ha més enllà del gir lingüístic.

[2] Fontana, J., La historia de los hombres: el siglo XX, Crítica, Barcelona, 2002, p. 132.

[3] Fontana, J., La historia de los hombres: el siglo XX, Crítica, Barcelona, 2002, p. 137.

[4] Spiegel, G. M., “La historia de la práctica: nuevas tendencias en historia tras el giro lingüístico”, Ayer, 62, 2006, p. 45.

[5] Spiegel, G. M., “La historia de la práctica: nuevas tendencias en historia tras el giro lingüístico”, Ayer, 62, 2006, p. 46.

Hi ha, però, alguns fets més o menys recents que, tot i estar influïts per la conjuntura memorialística actual, presenten certes contradiccions o disminucions d’intensitat que posen de manifest, també, la naturalesa en bona mesura política de la memòria històrica i les seves limitacions: en primer lloc, cal tenir present que l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona va prendre el nom del president de la Generalitat afusellat pels franquistes un cop passades les olimpíades de l’any 1992; d’altra banda, en el context de la “judicialització” de la història a escala internacional (que posa de manifest Pedro Ruiz Torres a l’article “Los discursos de la memoria histórica en Espanya”), un jutge espanyol especialment present als mitjans de comunicació va demanar i aconseguir la detenció del dictador xilè Augusto Pinochet l’any 1998, mentre a l’estat espanyol els responsables dels crims comesos durant la dictadura franquista continuaven emparats sota la Llei d’Amnistia de la transició (una amnistia que, com exposa Pedro Ruiz Torres, cal no confondre amb l’amnèsia, ja que la producció historiogràfica fou intensa ja en aquelles dates) i mentre, més recentment, a partir de l’any 2008, la voluntat d’investigar les fosses comunes de la guerra civil i el franquisme (per a donar a les víctimes, com diu Pedro Ruiz Torres, un valor polític i cívic) portava seriosos problemes al mateix magistrat; finalment, un altre esdeveniment d’ampli ressò (i contingut com a mínim ambigu), el Fòrum Universal de les Cultures celebrat a Barcelona l’any 2004, es situava literalment sobre un espai de memòria, el Camp de la Bota, donant-li, però, ben poc protagonisme en la programació dels actes. No obstant això, més enllà de les seves “limitacions”, aquests exemples posen de manifest la vigència del fenomen de la memòria històrica, que supera la interpretació o l’ús del passat des del present (això no suposaria cap novetat), per a situar-se en l’àmbit de l’ús públic del passat en relació al passat traumàtic i concret del segle XX.

A l’estat espanyol, com hem vist a l’inici, la memoria històrica és un fenomen que presenta un cert desfasament (apareix als anys 90) respecte la resta d’Europa (anys 80), una altra especificitat hispànica és la reivindicació de l’antifeixisme i el republicanisme (sense tenir en compte les lluites internes del bàndol republicà) mentre a Europa s’usa un discurs antitotalitari en general; però, tot i aquestes diferències, s’evidencien les mateixes relacions complexes entre història i memòria històrica, que Pedro Ruiz Torres contribueix a esclarir quan diu que els discursos polítics i dels mitjans de comunicació de la memòria històrica a l’estat espanyol, cerquen portar el passat al present i establir-hi un llaç directe, de continuïtat no interrompuda, i per això posen èmfasi en els termes “recuperar la memòria” i “sortir de l’oblit”; tot i que, en realitat, aquest nou tipus de memòria pròtesi és ben diferent de la memòria tradicional, així com també ho és de la història duta a terme pels historiadors, que té com a objectiu convertir el passat en objecte d’estudi, no pas portar-lo directament al present.

PARLANT LA GENT S’ENTÉN 

Com va aparèixer la capacitat humana del llenguatge? Steven Pinker es proposa donar resposta a aquesta i a d’altres preguntes relacionades en el seu article Language as an Adaptation to the Cognitive Niche. Aquesta ressenya, al seu torn, intenta presentar les seves respostes de manera entenedora, allunyant-se de tecnicismes, però mantenint l’essència d’allò que l’autor vol explicar: la teoria del llenguatge com adaptació evolutiva.    

El títol d’aquesta ressenya és correcte sempre que la gent que desitja comunicar-se parli la mateixa llengua. Esmento aquesta obvietat perquè l’article de Steven Pinker es troba escrit en llengua anglesa i, és clar, donat que, tal i com diu l’autor, cal una connexió entre la senyal sonora (o la grafia) i el concepte, compartida pels membres d’una comunitat humana, per poder comprendre el significat de les paraules; aleshores, cal saber un mínim d’anglès per copsar les idees que Pinker presenta en aquest article. De ben segur, algú no farà cas d’aquestes recomanacions i es llençarà als braços d’un flamant traductor automàtic per intentar entendre el text. Compte! I ho dic per experiències pròpies similars: des de l’enfonsament del Titànic ja no confio en el progrés i la tecnologia sense aturador. Si voleu podeu sotmetre l’original de Pinker a una mutació d’aquesta mena, però reviseu paraula per paraula i frase per frase allò que en resulti o, en cas contrari, podeu arribar a conclusions molt innovadores però també força errònies. D’altra banda, espero que aquesta ressenya pugui esdevenir un substitutiu decent a aquestes traduccions automàtiques arriscades que tindrien per objectiu copsar les principals idees del text. Anant més enllà, m’agradaria que la ressenya esperonés els seus lectors a fer el mateix amb l’article de Steven Pinker, és a dir: llegir-lo. D’aquesta manera, la subjectivitat que sempre traspuen aquesta mena de treballs es veuria compensada per les opinions pròpies de cadascun dels lectors.  

Cal tenir ben clar que l’existència d’aquesta ressenya és possible gràcies a que un servidor (emissor) i vostès (receptors) compartim la capacitat comunicativa d’usar el llenguatge. Però, com és possible que l’ésser humà hagi desenvolupat aquesta capacitat? Amb quin objectiu va aparèixer? Es tracta d’una adaptació evolutiva? Hi ha d’altres teories? Es poden dur a terme comprovacions empíriques? Diversos interrogants als quals encara en podem afegir un altre: tenen resposta totes les preguntes anteriors? Doncs bé, això mateix, oferir respostes, és el que intenta el professor de psicologia de la Universitat de Harvard, Steven Pinker, al seu article Language as an Adaptation to the Cognitive Niche. Pinker, tot i no disposar d’un espai molt extens (no es tracta d’un llibre sinó d’un capítol de 22 pàgines), aconsegueix oferir una visió acurada de la teoria que presenta el llenguatge com una adaptació evolutiva. Així doncs, podem dir que Steven Pinker ofereix respostes tot establint unes bases teòriques que es veuen confirmades per unes investigacions recents que, segons l’autor de l’article, només són els inicis d’un camp d’estudi que possibilitarà l’anàlisi acurada de les tesis evolutives que Darwin va plantejar, aplicades al llenguatge. En aquest sentit, les darreres pàgines de l’article recullen les experiències dutes a terme en el camp de la genètica en relació amb el llenguatge, al voltant de l’any 2000. Així, Pinker ens ofereix un resum d’una sèrie de resultats esperançadors per a la teoria evolucionista del llenguatge on podem copsar que les descobertes no es limiten al gen Foxp2, sinó que la teoria que vincula el llenguatge amb l’evolució molecular i, aquesta, amb els canvis en les freqüències genètiques, s’està consolidant a partir d’altres models matemàtics i simulacions per ordinador; és a dir, amb més demostracions empíriques. D’acord, Pinker argumenta la teoria del llenguatge com a adaptació evolutiva i ofereix respostes a les preguntes plantejades a l’inici, però, de quina manera ho fa? D’entrada crec que cal dir que no es tracta només d’una exposició de les seves idees, sinó que també ofereix un llistat d’algunes de les alternatives que s’han plantejat a aquestes tesis evolutives. A més, l’autor no es limita a enumerar les opcions discordants i dissidents de la teoria evolutiva del llenguatge, sinó que es proposa rebatre-les tot oferint els seus arguments contra aquestes alternatives. Però Pinker no només exposa i contesta les teories alternatives al llenguatge com adaptació evolutiva, també descarta les discordances que qüestionen la seva idea sobre la finalitat de l’evolució del llenguatge: afavorir la comunicació. Mentre que l’autor s’alinea amb les tesis de Tooby i DeVore que situen el llenguatge dins del “nínxol cognitiu” (el conjunt de característiques humanes inusuals a la resta dels éssers vius, que són conseqüència d’una especialització per a superar les defenses d’animals i plantes), no s’oblida de descartar de manera argumentada les hipòtesis que justifiquen l’evolució del llenguatge a partir de l’interès de l’ésser humà per manipular i enganyar els qui l’envolten, i també a partir de permetre a l’ésser humà el raonament, pensar. No se’l pot acusar, doncs, d’ortodòxia ideològica o de pensament únic perquè té molt en compte totes aquelles idees, hipòtesis i teories que envolten, complementen, matisen o contradiuen la seva tesi principal: la teoria evolutiva del llenguatge derivada de la selecció natural. Els més avesats a les característiques de la llengua trobaran redundant, reiterativa, o “de manual” la primera part del capítol perquè, tot i tractar-se d’un article força especialitzat, Steven Pinker inicia la seva exposició sobre l’anàlisi de l’evolució del llenguatge amb una breu presentació d’alguns dels trets principals de la llengua. Per als poc o gens especialistes, entre els quals s’inclou un servidor, aquesta lliçó de llengua s’agraeix per a poder copsar després de manera més àmplia i amb major rapidesa les tesis i “contratesis” que analitza l’autor. Així doncs, crec que no resulta sobrera tota aquesta introducció lingüística que comença destacant la potència expressiva del llenguatge, definida com la capacitat de transmetre un nombre il·limitat d’idees entre les persones mitjançant un flux estructurat de so, i que continua repassant els trets característics del lèxic mental (a partir de la definició de “paraula”) i de la gramàtica en alguns dels seus camps d’estudi: la sintaxi, la morfologia, la fonètica, etc. Però allà on Pinker incideix amb força després de la presentació lingüística és en la descripció de la teoria del llenguatge com a adaptació evolutiva. En primer lloc, defineix “adaptació”, en el sentit biològic del terme, com una característica amb la base genètica modelada per la selecció natural. L’autor és conscient de la crítica envers aquesta teoria. Sap que es tracta d’una tesi que fins fa pocs anys s’ha recolzat en les argumentacions de la selecció natural, sense prendre les idees de Darwin com unes paraules profètiques o messiàniques però també sense poder establir unes demostracions empíriques que permetessin validar la teoria amb la força de l’experimentació. Avui, però, això ha canviat. Pinker, com s’ha dit abans, es mostra satisfet de poder explicitar els primers resultats de les investigacions sobre els gens que han tingut un paper destacat en l’evolució adaptativa del llenguatge o que, si més no, han intervingut en aquest procés. A més, no es limita a reconèixer la seva importància sinó que augura que aquestes investigacions només representen l’inici de la solució del problema o, per dir-ho en altres termes, les respostes a les preguntes que ens plantejàvem a l’inici d’aquesta ressenya.  

Podem dir, doncs, que es tracta d’un article interessant i ben argumentat que recull una tesi que s’ha anat modelant al llarg del temps (com ho hauria fet el llenguatge), així com també les darreres investigacions al voltant d’aquesta hipòtesi, unes experiències que tendeixen a validar-la de manera empírica. Com apunta l’autor de l’article, caldrà esperar encara els resultats de nous treballs, però l’origen del llenguatge humà i la seva finalitat inicial són cada cop més a prop. Hauré d’aprendre, doncs, a confiar més en la tecnologia però, de moment, les traduccions i interpretacions prefereixo fer-les amb el sistema tradicional.  

Josep Lluís Òdena Rodríguez

Punts forts i punts febles de l’article de Steven Pinker. 

Com a punts forts, crec que cal destacar la voluntat explicativa del professor Pinker. És a dir, no només argumenta les seves idees sinó que també explica, a grans trets, les teories oposades i, el més important, diu perquè no hi està d’acord. A més, l’autor de l’article no es llença de manera directa a plantejar disquisicions especialitzades, sinó que inicia el text definint acuradament quines qüestions plantejarà i, fins i tot, les introdueix de manera didàctica a partir d’una teorització entenedora sobre les característiques del llenguatge.

En la mateixa línia, crec que també cal destacar que Pinker és capaç d’oferir una evolució de la teoria de l’adaptació evolutiva del llenguatge que inclou des dels plantejaments teòrics inicials, fins a les darreres investigacions empíriques en el camp de la genètica.

D’altra banda, considero que el vocabulari que utilitza l’autor, tot i tractar-se d’un article especialitzat, no és excessivament enrevessat, salvant les distàncies que imposa el meu coneixement mitjà-baix de l’anglès.  

Com a punts febles, potser la mateixa voluntat explicativa i inclusiva, que apuntàvem com a punt fort, fa que l’espai disponible al capítol limiti determinades explicacions, però no es pot pas afirmar que en resultin idees inacabades.

També, crec que potser manca, a tall de conclusió, una predicció o un avanç més precís de les línies d’investigació que es duien a terme o es preveien en el moment de la redacció de l’article; si bé sóc perfectament conscient de la dificultat d’aventurar determinades línies d’investigació tenint en compte que les descobertes importants es fan públiques en moments molt determinats i que fins aleshores es guarden amb molt de zel.   

Josep Lluís Òdena Rodríguez

                                                           Tesis principals de l’article. 

En aquest article Steven Pinker descriu la teoria que presenta el llenguatge com una adaptació al nínxol cognitiu (l’espai que recull les operacions mentals per mitjà de les quals els humans esdevenim diferents de la resta d’éssers vius). Més concretament, l’autor exposa que la facultat humana del llenguatge és una adaptació biològica complexa que ha evolucionat per selecció natural amb l’objectiu de comunicar els coneixements en un estil de vida socialment interdependent.

En primer lloc, l’autor fa una anàlisi de les característiques del llenguatge humà com a punt d’arrencada de l’anàlisi de l’evolució del llenguatge. Així, destaca la potència expressiva del llenguatge definida com la capacitat de transmetre un nombre il·limitat d’idees d’una persona a una altra mitjançant un flux estructurat de so. A partir d’aquí analitza els aspectes del llenguatge que vehiculen la major transferència possible d’informació. D’una banda, es centra en l’anàlisi del lèxic mental: una llista delimitada i memoritzada de les paraules. L’autor descriu la paraula com la connexió entre una senyal i un concepte, compartida pels membres d’una comunitat humana, que permet que un oient es faci una representació mental de la idea que nosaltres li hem transmès a partir d’un determinat so (procés cognitiu). D’altra banda, l’autor analitza la gramàtica tot destacant la combinació de les paraules en estructures més àmplies i, també, com l’abstracció de les categories gramaticals permet que no hi hagi restriccions en el contingut de les frases. Entre els camps que formen la gramàtica Pinker es fa ressò de la importància de la sintaxi (l’estudi de les relacions entre les formes elementals del discurs, i de les regles que determinen aquestes relacions) i, dins d’aquesta, en destaca una sèrie d’elements: els constituents que ens permeten distingir l’estructura jeràrquica de l’oració i detectar ambigüitats; el predicat que especifica la manera com s’estructuren els components de la frase; etc. Dins de la gramàtica Pinker també parla de la morfologia (l’estudi de la forma dels mots) i la fonètica (l’estudi dels sons d’una llengua). 

A continuació, l’autor exposa com el component del llenguatge que anomenem gramàtica interacciona amb d’altres sistemes de la ment humana: la percepció, l’articulació, el coneixement conceptual (que proporciona els significats de les paraules i les seves relacions) i el saber social (de quina manera pot ésser utilitzat i interpretat el llenguatge en un context social). I diu que si bé aquests sistemes poden servir per a funcions no lingüístiques, alguns dels seus aspectes poden haver evolucionat conjuntament amb el llenguatge. 

Seguidament, Pinker, en l’apartat on es pregunta si el llenguatge és una adaptació, defineix la paraula adaptació, en sentit biològic, tot dient que es tracta d’una característica amb la base genètica modelada per la selecció natural. Dit això, l’autor es posiciona a favor d’incloure el domini del llenguatge com una part del fenotipus humà (similar a la por, l’humor o el desig sexual) més que no pas a les capacitats culturalment adquirides (tècniques agrícoles, etc.). Arriba a aquesta conclusió a partir de l’estudi d’algunes propietats molt generals de la història natural de la llengua: el llenguatge és universal a través de les societats i entre persones neurològicament normals dins d’una mateixa societat; els idiomes s’ajusten a un disseny universal; els nens d’arreu passen per una sèrie d’etapes universals en el procés d’adquisició de la llengua; si hi ha nens junts que no han rebut un llenguatge preexistent culturalment transmès, ells mateixos en desenvoluparan un de propi; el llenguatge i la intel·ligència general es poden dissociar doblement en trastorns neurològics i genètics.  

Pinker continua tot manifestant-se contrari, a partir de diversos arguments, a una sèrie d’alternatives a la hipòtesi que el llenguatge és una adaptació (per exemple: l’evolució única a partir d’una macro-mutació, on els gens del llenguatge haurien sorgit com un subproducte d’un altre desenvolupament evolutiu, per exemple, l’ampliació del cervell; l’escepticisme davant del fet que el llenguatge hagi pogut aportar suficients beneficis reproductius per haver sofert un procés de selecció, perquè la gramàtica és més complexa que les necessitats de l’estil de vida dels caçadors-recol·lectors; una alternativa que diu que si els ximpanzés no tenen llenguatge és perquè aquest ha d’haver evolucionat a partir d’una única macro-mutació; i, finalment, una altra que afirma que el llenguatge només podria haver estat útil un cop que estava totalment al seu lloc, que no serveix de res si només un individu ha evolucionat per poder parlar). L’autor destaca que la selecció natural (adaptació) segueix essent la única força evolutiva capaç de generar un disseny adaptatiu complex; és, per a ell, l’explicació més plausible de l’evolució del llenguatge perquè és l’únic procés físic en el qual quelcom que funciona pot explicar com va arribar a existir.  

Seguint les tesis de Tooby i DeVore, Pinker situa el llenguatge (la recopilació i l’intercanvi d’informació) dins del “nínxol cognitiu”, el conjunt de característiques humanes que són inusuals a la resta del món viu i que són conseqüència d’una especialització per superar les defenses de les plantes i els animals. Tot seguit, Pinker exposa les alternatives a la teoria del “nínxol cognitiu” tot descartant-les de manera argumentada: d’una banda, hi ha una hipòtesi alternativa que diu que el llenguatge no hauria evolucionat per a informar als altres sinó per a manipular-los i enganyar-los; d’altra banda, hi ha qui defensa que el llenguatge hauria evolucionat per a permetre pensar enlloc de per afavorir la comunicació.    

Finalment, abans de recomanar una sèrie de lectures per complementar les informacions presentades a l’article, Steven Pinker presenta noves proves que reforcen la teoria que diu que el llenguatge és una adaptació evolutiva. L’autor exposa nous camps d’investigació que permeten sotmetre la teoria a proves empíriques: en primer lloc ens parla de la “teoria evolucionista del joc”, una teoria que ha permès als biòlegs preveure com els organismes interaccionen amb d’altres organismes co-evolucionant les seves pròpies estratègies. Així, el llenguatge, com el sexe, l’agressió o la cooperació és un joc que necessita dos jugadors. L’altra “nova” teoria que presenta Pinker és la que vincula el llenguatge amb l’evolució molecular i diu que l’evolució és un canvi en les freqüències genètiques. D’aquesta manera, els models matemàtics i les simulacions per ordinador poden demostrar que algunes característiques del llenguatge, amb els avantatges que representen, han evolucionat per mecanismes de selecció natural. Pinker acaba dient que els estudis i les noves investigacions que analitza en aquest article són només el començament d’un camp d’estudi que permetrà comprovar, cada vegada millor i de manera més rigorosa, la teoria que diu que el llenguatge és una adaptació. 

Josep Lluís Òdena Rodríguez                                                                                                            

A més, la visita pot servir també per a fer un treball de camp antropològic d’aficionat tot observant els comportaments de passejants, compradors i venedors. Hi ha marxants francesos, alemanys, autòctons, etc. La globalització, doncs, arriba a tots els àmbits, però encara vaig tenir l’oportunitat d’escoltar frases ben autèntiques, com per exemple: “si aquest aparell no funciona, la setmana vinent li torno els diners a raó de cinc” (tota una garantia!). D’altra banda, vaig veure com un venedor insistia perquè un matrimoni d’immigrants li compressin un camió de joguina força gran i en bon estat al seu fill. El nen se’l mirava amb els ulls ben oberts i el venedor, conscient del valor de l’euro per a aquells pares i de l’admiració que el joguet despertava en aquell infant, els oferí el camió per 1 euro, possibilitant que el xic marxés d’allò més content. Un gest bonic per part del venedor i tot un contrast amb el consumisme d’aquestes festes de Nadal que hem deixat enrere.

Jo també em vaig firar. Vaig trobar un petit tresor de l’any 1898 editat a Olot per N. Planadevall: el llibre de Marià Vayreda Recorts de la Darrera Carlinada. I quant diríeu que va costar aquesta relíquia (sense regatejar)? Dos euros.

Ep, de llibres n’hi ha pocs. Si voleu trobar un llibre concret d’una edició determinada és millor que el cerqueu a www.iberlibro.com, però si voleu fer un passeig diferent i trobar potser alguna sorpresa agradable, podeu visitar aquest curiós mercat. El nen del camió i jo vam marxar ben contents.  

El primer paràgraf d’aquest escrit, sense fer cap mena d’apologia d’unes idees determinades, inclou una sèrie de mots que posen de manifest el contingut polític de les activitats dutes a terme per Sabaté i els seus companys de lluita. És evident, doncs, que la premsa de l’any 60 no va usar aquestes paraules perquè l’objectiu que perseguien les autoritats del règim franquista era diluir les activitats de l’oposició política en l’àmbit de la delinqüència comuna, per a restar efectivitat propagandística a les accions dels maquis i evitar, així, la seva reorganització. Per contra, els mitjans de comunicació de l’època usaven expressions (sempre en castellà) com “atracador”, “terrorista”, “bandolero”, “bandido”, per a referir-se a Sabaté i als seus companys.

A causa de les precaucions de seguretat de la lluita armada clandestina, així com també del seu abast limitat durant els anys 50 i 60, el gran gruix de la població no coneixia les caracterítiques polítiques de la lluita armada antifranquista duta a terme per uns quants idealistes àcrates que volien eliminar el dictador, tot i tenint present que la seva organització (CNT) ja no donava suport a la lluita armada i que el context geopolític de la guerra freda consolidava el règim franquista a nivell internacional. Aquest desconeixement de la població, accentuat per l’abast limitat de la propaganda guerrillera, i la utilització sistemàtica i unidireccional dels mitjans de comunicació per a la criminalització de les accions dels anarquistes crearen un estat d’opinió que ha continuat vigent fins força anys després de l’arribada d’un determinat tipus de democràcia. Alguns historiadors i determinada premsa democràtica han contribuït a clarificar els aspectes polítics d’aquesta lluita silenciats per un règim que celebrava els “años de paz” tot i que sabia que uns quants irreductibles no havien abandonat les armes.   

Ahir, 1 de gener del 2008, els de La Sexta van repassar breument durant el telenotícies del vespre el seu seguiment informatiu dels successos africans més importants (en qüestions relacionades amb els Drets Humans) de l’any que tot just deixem enrere. Van destacar el seu compromís en temes com el conflicte de Darfur, un conflicte que van qualificar com a oblidat pels mitjans de comunicació d’arreu. També van exposar la seva intenció de continuar donant veu als africans durant aquest nou any.

Un altre mitjà de comunicació de masses que també ens ofereix informació sobre l’Àfrica és La Vanguardia. Aquest diari ha decidit dedicar el seu Vanguardia Dossier del primer trimestre del 2008 a l’Àfrica. El dossier número 26, que val 6 euros i es pot trobar a qualsevol quiosc, és un recull d’articles d’especialistes sobre el món africà. A més d’aquests articles, que van des de temes generals com la migració a l’Àfrica subsahariana i el Magreb o el futur de l’estructura política del continent fins a assumptes concrets com el desastre de Darfur (els de La Vanguardia tampoc l’obliden), el dossier conté una secció on hi ha recomanacions per a qui vulgui obtenir més informació sobre aquest continent a partir de lectures, pel·lícules, pàgines web, etc. Per cert, la secció de cinema ha estat redactada pel professor de la UdG Àngel Quintana. 

Dos petits exemples, doncs, del periodisme al servei de la transformació social i no només com a producte mercantil font de beneficis per a grans grups empresarials de comunicació.

I, a continuació, res millor per començar l’any amb energia i empenta lingüística que fer difusió d’una pàgina web de l’Ajuntament de Girona (La Calaixera de llengua i país), on es recullen multitud de recursos lingüístics sobre la llengua catalana a partir d’una sèrie d’enllaços amb pàgines web d’arreu dels territoris de parla catalana. 

L’adreça és http://www.lacalaixera.cat/ 

Aquesta pàgina web té una estructura que homenatja les calaixeres d’aquells lingüistes que recollien els resultats de les seves investigacions i classificacions en format paper dins dels seus calaixos (per exemple Antoni M. Alcover i Joan Coromines). Els calaixos d’aquesta calaixera d’internet no són de fusta i dins no hi tenen fitxes de paper, avui tenim a l’abast una informació variada i extensa sobre la llengua catalana amb només una connexió a la xarxa i un “clic” d’ordinador. Tant de bo aquesta facilitat d’accés esperoni l’ús i la voluntat de coneixement i investigació de la nostra llengua.